Lisa Sempre Dolça

Me falten paraules per descriure aquell horabaixa, estic quasi segur que era un horabaixa..
Ella i jo anàvem drogats damunt es movilette, ella s'aferrava fort, jo no deixava anar el puny de l'accelerador. Aquell camp tant groc, de blat, era la nostra pista d'enlairament. Les nostres faldes, en aquest cas sense roba interior, eren les nostres gales d'astronautes. Els dos vestiem robes agafades d'un cantarano de la seva mare. El moble amagava tantes coses que ni ella ni jo sabiem què amagava.

En un moment del dia, no record si dematí o horabaixa, ens vam despertar. Ella va obrir el moble que tenia més d'un centenar de dies, va agafar arrops de dona amb olor d'humitat i ens vam vestir. Unes hores més tard, no sé si vint o cinc, vàrem berenar de drogues i uns sandwichos de mantequilla i fulles de parra. A n'aquella casa, mai faltava la música de fons, les parets estaven brutes, les drogues eren per tot i jo i ella feia només quinze dies que ens havíem conegut.

Era preciosa, una nina amb un futur ple d'opcions. El seu pare feia anys havia desaparegut del mapa, no sabien si era mort. La mare vivia amb el seu home, un empresari ronyós. La Lisa els estimava molt a tots tres, al pare, a la mare i a la parella de la mare. No tenia cap motiu per no fer-ho

Tot aquell embull, ella ho duia bé, era feliç, pintava paisatges, cases i abstraccions internes. Escoltava música alegre; passetjava pel corral amb aquella rialla tan simpàtica; tenia pocs, però molt bons amics; era llesta, molt llesta. Sempre que podia pensava en la seva felicitat. Els seus ulls blavosos i la seva cara fina mostraven un interior melós i una ànima transparent. Vivia en una caseta de camp, petita, molt acollidora, amb les parets blanques i amb mobles antics. Al jardí hi tenia molts d'arbres grossos, moltes plantes i cadires per tot arreu. Tota ella i tota la seva casa, eren un tros viu dels anys setanta.

El que no sabia quan em va coneixeer, era que només li quedaven quinze dies de vida. No estava preparada per seguir-me.

FORAVILA

Mmmmmm, quants de records.
Assegut al sofà que tantes generacions ha vist botar sobre el seu cos.
Poder ficar les cames davall la camilla, amb el braser ple de caliu,
crema la llenya presa, els peus em bullen.

És tan acollidor estar assegut així,
la televisió fortíssima, sa pradina no hi sent gaire.
Entre una escena interessant i una avorrida, em fa una pregunta i m'explica,
té una presència indescriptible, ella i l'escena.

Sortir a la carrera, allà on tants de pics he gaudit,
passetjar pel cami on tants de cops he jugat,
olorar i sentir amb plenitut tot aquest perfum especial,
l'entorn transmet emocions sense exigir gaire esforç, és deliciós.

Ocells em volen roçant el cap,
milanes juguen baix d'un cel turquesa,
davall la seva cua en forma de peix la farratge verda,
els ametllers pelats pel fred, quants de pics m'he perdut entre les flors rosades.

La música, la pell, l'enfocament, l'anima i l'aroma,
sensacions impalpables afloren cap allà on miri,
de palpables n'hi ha de sobra,
aquí sí que si pot còrrer tranquil.

RECORD

M'agrada recordar aquells temps en que correr era un simple joc.
Aquells temps en que dur el moc penjant era natural.
Aquells temps en que nin o nina no importava.
Aquells temps en que podia triar mil i un pics la mateixa solució per al mateix problema.
Aquells temps en que equivocar-se era un simple aprenentatge absent de repercusions.
Aquells temps en que no importava pensar per ser i estar.
Aquells temps en que pensar era una qüestió absolutament abstracte i incontrolada.

Aquells temps que com els d'ara tenien moltes coses meravelloses, encara que només recordem allò que realment ens va satisfer, també existien les injustícies. 

PAUL

Una mirada basta per veure l'immensitat de l'obra "divina".
Arbres de colors, de molts de colors poc definits, amb millons de matisos, pareixen expressar formes diferents per cada ull que els mira, que baix la influència d'altres creacions "divines" es deformen baix les faldes d'una "divina" montanya blavosa. El sol i la lluna pareixen compartir cel, sense cap tipus de pega, els dos es miren pacients.

Una de les pedres, de l'obra "divina", sorpren quan clava dues cames al terra i es fot a correr. Ara el zoom pareix centrar-se en aquesta extranya criatura de color gris-vermellenc.  Un fenòmen "divi" fa que rebenti baix la mirada d'una senyora que toca el violí. Els fragments de pedra surten escapats, com les notes de violí que entona l'espectadora "divina". Baix un d'aquests fragments, porosos, s'hi dibuixa una escena groguenca. Un oasi, dos camells i un sol aterridor. Un home colca sobre el sol, sobre el sofocant sol, en la mà dreta hi duu un papir, en el qual hi ha dibuixat un ocell engabiat.

Un nou bosc "divi" compost per quadres de colors, aquest pic saturats amb colors ben definits, apareix en escena. A cop de flauta, convida a l'ocellet a que posi el seu niu en una de les seves branques satinades. L'ocell molt agust dins la seva gàbia, on comparteix habitacle amb un peix d'ulls humanitzats, no vol deixar-la anar, aquestes flautes no sonen com a ell li agrada que sonin.

Ell si sap fer-les sonar. 

Avui en dia

Idees consumistes adherides també a pensaments. Forçats involuntàriament al canvi. De idees, de robes, de colors, de looks....

Per això, existeix una forta contradicció
entre el desitg de estimar i ser estimat
i amb la idea de llibertad

contradiccions/contradireccions

Dillunsos espesos com es xocolate que se menja amb ensaïmada,
xocolate que es pot tallar, amb un ganivet,  quan torna fred.
Fred com els dematins dels  dillunsos espesos,
dematins en que fins i tot un bon xocolate amb ensaïmada pot resultar fred.

Aixeca el cap, segurament és el ron del divendres el que fa que pesi tant,
el cap pesa com una olla plena de xocolate, i les idees més embullades que les voltes d'una ensaïmada.
Les mans i les idees fredes. Gèlides com les matinades que has passat pensant en els dillunsos espesos.
Gèlida és la imatge que et ve al cap quan obres els ulls.

Al cap i als ulls, per rebaixar l'espessor dels matins espessos, hi va molt bé un bon xocolate espes amb ensaïmada.

NOTES

Mira.. no és senzill dir-te això, però t'ho he de dir.... Avui he caigut del llit, literalment. Tot d'una he obert els ulls pensant amb tu. He pensat, que pobre nina. No has servit mai per res. Alguna mosca hem diu que t'he d'ajudar... no sé qui ets, però et cercaré. Quan et trobi t'ensenyaré a tactilitzar l'aparell, fins i tot un ceg és capaç de fer-ho. És una simple qüestió matemàtica, no necessites per res el que tu tant has trobat a faltar.